“MESTRE”, així, amb lletres majúscules, per professió i vocació. En Manolo Varea va dedicar tota la seva vida a la docència de les matemàtiques i la física. Ja de molt jovenet, al col·legi dels Maristes de Valldemia, on va estudiar la primària i el batxillerat, destacava pel seu afany d’ensenyar als companys ajudant-los en hores fora de classe. Com que era bon alumne, aconseguí una beca per a estudiar enginyeria tècnica a la Universidad Laboral de Zamora, ciutat on va viure tres anys i on, a més de titular-se en enginyeria mecánica, jugà de professional al Club de futbol de la ciutat . Després va haver de fer la mili i quan tornà a Mataró va trobar feina d’ enginyer especialitzat en fractura i fatiga dels materials a una empresa alemanya de maquinària que tenia la seu a Granollers. Malgrat les hores a la fàbrica, en arribar a Mataró encara tenia temps de donar classe en una petita acadèmia que fundà l’any 1981 a la Rda. O’donell . S’acabava de casar amb Magda Espelt Cendra amb qui tindria dues filles : l’Aïda i l’Eva.
En Manuel Varea Aparicio havia nascut el 12 de desembre de 1955 a Tetuán, Marroc, dins d’una família provinent de Cartagena, Múrcia. Poc després de néixer ell, la família es traslladà a Nador. El seu pare era transportista i viatjava sovint a la península. Un dia tornant de viatge de França, passà per Mataró i li va agradar la ciutat. Al Marroc les coses s’estaven posant malament per als espanyols després de la independència i el pare va pensar que Mataró era un bon lloc per a viure i treballar. Anà a buscar la familia i s’instal·laren al barri de Peramàs. En Manolo era el quart de sis germans i li agradava molt aprendre i ensenyar. Per això, quan la senyora Bartomeu, professora de llengua a l’Escola Polítecnica Miquel Biada -nom que rebia aleshores l’Institut Miquel Biada-, li va dir que hi havia plaça de professor de ciències, ell no va dubtar i s’hi va presentar. Era el curs 1981-82 . A l’Escola Politècnica havia de director en Miquel Reniu. Van congeniar. El caràcter auster i seriós d’en Manolo donava la imatge que aquell director volia: disciplina, transparència i qualitat.
Deixà la indústria per dedicar-se a l’ensenyament, la seva vocació
Aleshores en Manuel va decidir definitivament que deixava la indústria i es dedicava a l’ensenyament. Ensenyar era la seva professió i el seu hobby. Ell va ser qui, essent cap del departament de ciències va introduir la informàtica i va muntar la primera aula amb ordinadors: la 302. Així, el Miquel Biada es va convertir en un dels primers instituts en impartir informàtica com assignatura a la FP2. Però amb això no va tenir prou i amb ganes de millorar l’ensenyament i motivar els alumnes, va començar a fer videos de les seves classes de matemàtiques que els seus alumnes podien visionar gratuïtament per repassar les lliçons. L’atreia tot el que era nou: el video, la informàtica… tot per a aplicar-ho a les seves classes . Amb en Francesc Castellà van fer molts videos didàctics; i més endavant, quan el professor Juan Manuel Salas li va comentar que seria bo fer un concurs de coneixement d’anglès i gravar-lo en video per així motivar els alumnes , el Varea s’entusiasmà. I el concurs, de ser nomès d’anglès –Use of English Contest– es transformà l’any 2001 en Esolliga, on per participar es necessitava tenir bons coneixements de les diverses assignatures.
Del plató del Miquel Biada al de TV Mataró, a Can Marfà
Ajudat pel tècnic David Cortés i amb el suport del director de l’institut, Josep Mª Gómez, l’Esolliga es convertí en programa de televisió. Es compraren càmeres professionals, es muntà un plató i un estudi d’edició al segon pis i els alumnes de primer de batxillerat aprenien a fer anar tot el maquinari. A més, es va arribar a un acord amb Televisió de Mataró per emetre el concurs per la televisió. A canvi, en Lluís Lligoña, que era el director, els va exigir que organitzessin un programa de debat juvenil. Així doncs començà “La Finestra escolar”, que incloïa l‘Esolliga i Sense aixecar la mà. Els alumnes de primer de batxillerat es dedicaven a organitzar i gravar l’Esolliga i els de segon de batxillerat elaboraven el programa de debat Sense aixecar la mà, ajudats per la professora Marga Llaudó . Aquest programa de debat es realitzava al plató de TV Mataró amb la particularitat que els qui feien de càmeres, elèctrics, editors o productors eren els mateixos alumnes, sense cap ajuda per part de l’empresa audiovisual.
Participaven a l’Esolliga diverses escoles de Mataró. Això implicava un gran treball de producció que en Manuel Varea i en David Cortés feien amb gran passió. Durant els nou anys que va durar l’Esolliga, dedicaven l’estiu a posar-se en contacte amb els patrocinadors i amb els professors de les diferents escoles. No es tractava de competir sinó de participar, de conèixer-se i passar-s’ho bé tot aprenent i concursant. Tothom tenia bons premis. Es feien reunions ja al setembre i al mateix temps es millorava el plató i el maquinari d’edició perquè el programa fos cada vegada més professional i més engrescador. I és que en Manolo tenia una ambició que anava més enllà d’impartir una matèria optativa i durant molts anys va lluitar, sense éxit, perquè l’institut poguès ofertar un cicle superior d’audiovisuals.
Pel Xè aniversari de l’Esolliga volia organitzar un programa extraordinari, li feia molta il·lusió, però no va ser possible: la malaltia va ser més forta que la seva salut.
Amant dels esports
Culé, amant de les motos i els esports. La seva acadèmia “Matfis” va patrocinar durant quatre anys un equip de futbol de la Penya Laru. Com que li agradava el futbol , sempre recordava els seus anys de professional a Zamora. Però també li agradaven les carreres de motos, els cotxes, la mecànica.
“Nunca triste, siempre serio”, d’ell els alumnes evoquen “el dia de la corbata” quan tots els estudiants de l’FP administrativa havien d’anar ben vestits a classe; o l’autoritat que imposava amb la seva mirada; o com de bé explicava les matemàtiques, tan difícils d’entendre per la majoria. No volia sortir a les fotos. Mai no va formar part de l’equip directiu. Li agradava treballar sol, fer la seva, lluitar pel seu objectiu i dedicar-s’hi amb passió. Molts el recorden com el seu millor professor de matemàtiques.
Imatges de l’acte d’homenatge l’INS Miquel Biada